“El primer experiment” al DDD d’Almeria

Aquest cap de setmana passat (27 i 28 de novembre) s’ha celebrat un encontre de DDD (Divulgadores –de ciencia- Disfrutando Desinteresadamente) en el Centro de Profesores (CEP) d’Almeria.

És la sisena vegada que es realitza aquesta trobada anual, que és organitzada pels amics que porten Principia, el museu de ciències de Màlaga, amb Manuel Fernández al capdavant.

Aprofito per dir que, si aneu a Màlaga, us passeu pel museu Principia i, sinó, us passeu per la seva web. Tenen penjades en vídeo les conferències que fan els dissabtes i moltes d’elles són magnífics tallers d’experiències realitzats pels millors divulgadors de la ciència.


L’encontre, que ha estat fenomenal i on han participat una cinquantena de divulgadors de tota Espanya, és una marató de presentacions d’experiments, activitats, propostes, museus, planetaris, etc., etc. que realitzen els mateixos assistents.

La jornada s’ha completat amb una visita al complex d’investigació de l’energia solar, Plataforma Solar de Almería, del CIEMAT on no hem vist massa Sol ja que, encara que resulti increïble, ha estat plovent tot el cap de setmana.

Per aquest encontre he preparat una experiència de magnetisme induït adaptada de la que va proposar William Gilbert en 1600 en el seu llibre De Magnete, que passo a explicar:

El primer experiment científic

Magnetisme induït: experiència de Gilbert

Es tracta de mostrar que el ferro atret a distància per un imant es comporta com un altre imant (magnetisme induït).

S’agafen dos clips (o dos clauets) i es lliguen de dos fils de cosir per separat. A continuació es posa un clip al costat de l’altre, a la mateixa altura, subjectant-vos amb els fils conjuntament. El pes dels clips farà que pengi un clip a la vora de l’altre tocant-se.

Ara es col·loquen els clips sobre el pol d’un imant com es mostra en el dibuix de la dreta a la segona de les diapositives de la presentació de SlideShare. En el dibuix de l’esquerra es mostra l’experiència tal com l’explica Gilbert amb un imant de forma esfèrica.

Es nota que els clips se separen i que per a mantenir junts s’ha de fer una mica de força. Després, si s’allunyen els clips de l’imant, es torna a la situació inicial en què un penja al costat de l’altre (veure fotografies de les següents diapositives a la presentació).

La gràcia de l’experiència està en que no sols l’imant atrau als clips, sinó que aquests al seu torn se separen, és a dir que els converteix en vertaders imants, que es generen dos imants amb els pols nord en el mateix lloc els dos, i els pols sud també, ja que els dos clip es repel·leixen!.

William Gilbert

Físic i metge anglès. Va nàixer el 24 de maig de 1544 en Colchester, Essex (Anglaterra), on son pare tenia el prestigiós càrrec d’Arxiver. Va cursar estudis en el Saint John’s College de la Universitat de Cambridge. En 1573 va començar a exercir com metge a Londres i en 1601 va ser anomenat metge d’Isabel I, a causa de la seva prestigiosa carrera que li havia portat a ser el president del Real Col·legi de Metges en 1599.

La seva obra més important, publicada en 1600, està relacionada amb l’estudi del magnetisme i porta per títol De Magnete, Magneticisque Corporibus, et de Magne Magnete Tellure (Sobre el magnetisme, cossos magnètics i el gran imant tel·lúric o Terra), i és el primer llibre que es pot considerar de ciència moderna. S’anticipa a Astronomia nova (1609), de Kepler, en el que va enunciar les primeres dues lleis de les seves tres lleis de moviments planetaris, i a Sidereus Nuncius (1610), de Galileu, que informava de les primeres observacions amb telescopis.

En De Magnete descriu els fenòmens magnètics, basant-se sempre en les seves investigacions experimentals dutes a terme entre 1581 i 1600. Especial interès tenen les seves conclusions sobre les brúixoles i el magnetisme terrestre, com les idees de declinació i inclinació magnètiques en funció del lloc de la Terra on es troba l’agulla magnètica.

Així mateix, va descobrir que moltes substàncies tenien la capacitat d’atraure objectes lleugers quan es fregaven (i no sols l’ambre) i va aplicar el terme elèctrica a la força que exerceixen aquestes substàncies després de ser fregades. Va ser el primer a utilitzar termes com a energia elèctrica, atracció elèctrica i pol magnètic. Va morir el 10 de desembre de 1603 a Londres a conseqüència de la pesta bubònica, vuit mesos després que a la Reina Isabel li haguera passat el mateix.

Més imants

Aquesta experiència està inclosa en la unitat didàctica Electromagnetisme que prepararem en 2005 per al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, on s’inclouen gran quantitat d’experiències. Està en format .doc i es pot traduir amb el traductor del Google o amb el programa Salt de la Generalitat valenciana.

Ramírez, L. i altres, 2005a, Electromagnetisme. Material per l’alumnat, en línia a la web del CDEC (2010).

Ramírez, L. i altres, 2005b, Electromagnetisme. Guia didàctica, en línia a la web del CDEC (2010).

Una sèrie de pàgines extraordinàries en espanyol sobre magnetisme i el seu ensenyament, elaborades per a la NASA per David Stern amb motiu del quatre-cents aniversari de la publicació de De Magnete de William Gilbert.

STERN, D.P. (traduït per Mendez, J.). (2003). La Tierra, el Gran Imán, en línia a la web de la NASA (2010).

Els que vulguin consultar directament el llibre de Gilbert tenen una traducció en anglès de l’original en llatí, en línia.

Gilbert, W., 1600, De Magnete, Magneticisque Corporibus, et de Magne Magnete Tellure, traducció de Silvanus Thompson per al Gilbert Club of London, 1900, On the Magnet, Londres. En línia en la pàgina web de la Universal Digital Library (2010).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s